5/11/07

Al restaurant, mengeu sa o el que més us agrada?

La pregunta que us fem avui està relacionada amb la gastronomia i la salut. Cada vegada hi ha més gent que acostuma a menjar un o més àpats diàriament fora de casa. Això fa que a vegades sigui difícil combinar aquest hàbit amb una dieta més o menys saludable. Avui volem saber si quan aneu a menjar en un restaurant escolliu realment el que us vé de gust o intenteu fer un menú equilibrat. Pasta i carn? Verdura i peix? Postres???? Digueu-nos què és el que més us agrada de demanar als restaurants?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Sort de la dietista de La Terrassa que ens aconsella com tenir una bona alimentació, ja que entre els reportatges que feu de castanyes, panallets i de cursos de cuina ens posem les botes!!! La veritat és que també ens agraden, sobretot el curs de cuina intel·ligent per estudiants inexperts que va fer l'Isidre Vila, ell sí que és un geni dels fogons!!

Anònim ha dit...

Depèn del restaurant. Si és un dissabte o un diumenge que vaig a fer un bon dinar o un bon sopar, no m'estic de res i mengo el que em vé de gust. Penso allò de... un dia és un dia! Però, de dilluns a divendres, si faig un menú ràpid per dinar a un restaurant, llavors sí miro que sigui alguna cosa saludable. I, normalment, demano peix ja que a casa no en faig per mandra.

Anònim ha dit...

A mi el que em fa ràbia són aquests que sempre demanen entrecot i tot el que és més car smpre que es divideix el compte entre tots. No ho suporto!!! Ràcanus

Anònim ha dit...

Jo sempre, quan arribo als postres, penso que havia d'haver començat per aquí i haver demanat tres plats de postres.
De propina us deixo amb un fragment d'en Pla parlant de la carn d'olla (la candolla que en dèiem a casa). Per llepar-s'hi els dits: "És un plat la difusió del qual havia estat tan vasta, que ha perdut totalment la solemnitat. El nostre bullit conté, però, un element d'originalitat que no es troba en els altres. La pilota conté una sèrie d'elements picats i posteriorment consolidats d'una manera real però lleugerament flàccida. La pilota no té la forma de la pilota corrent, vull dir rodona; més aviat té una forma tubular allargada. La pilota agrada a la ciutadania. És un element que dóna facilitats a la dent, i això és sempre apreciat. Hi posem una mica de tot, però sense que res predomini massa. Per exemple: en el cocido castellà, hi posen molts cigrons, la seva presència hi és considerable. En la nostra carn d'olla, aquest nombre no és excessiu: és equilibrat. Cada país aprofita el que té per a realçar-ho. Les persones que busquin el cèlebre i anomenat seny català faran segurament el viatge en va. És en la cuina que aquesta tendència s'ha imposat d'una manera vista. «En la cuina –solia dir la meva mare–, s'hi ha de posar, de tot... però poc!»
Tota la resta és bastant igual: la gallina, els menuts del pollastre (el fetge i el pedrer), la vedella, la cansalada, que no ha d'ésser mai rància. I la botifarra negra o clara, és clar, perquè és el país ideal de les botifarres. I les patates, la col, les pastanagues, els cigrons i quatre mongetes seques. Tot plegat constitueix un petit món molt apreciable. Ara, quan es comparen les carns d'olla que es mengen avui amb les que presentaren les grans masies del segle passat, especialitzades en la possessió de tants porcs a la sal o per matar, amb les orelles, cues, els morros, peus i magres corresponents, és possible de fer-se una mica de càrrec de com tot s'ha anat aprimant."